UN VIATJE DE TORNADA
J.A.CASTELLS
Fosquejava quan Salvador tornava del camp amb els animals completament carregats. Havia estat un dia força dur i desprès de tota una jornada de treball al camp es trobava cansat. Érem en vespres de Nadal i a mesura que s’acostava al poble podia intuir a la llunyania l’eco irreal i quasi oníric d’una cançó nadalenca. En altre temps aquell so entranyable, que sempre havia associat amb l’encontre i el retrobament familiar, li hauria produït una emoció i un goig indescriptible però d’un quan temps ençà les festivitats nadalenques tan sols despertaven en ell la nostàlgia de temps passats i el record de rostres absents.
Tota la seua vida havia sigut un treballador de la terra, un humil assalariat del terròs. Viudo de poc temps, havia fet del seu fill l’eix de la seua existència. Treballava de sol a sol les terres de la seua propietat i encara li quedaven hores per fer algun jornal o trafegar amb les mules si es presentava l’ocasió de guanyar algun gallet. El seu fill no viuria la vida que li havia tocat viure a ell ni passaria les seues penalitats si ho podia evitar.
La seua cunyada, que temps ha residia a València, li havia acollit el xicon a la capital, amb tot, traure’l endavant havia estat una empresa difícil, la universitat era una càrrega onerosa per als possibles d’un llaurador però ell l’havia suportat gustós. S’havia imposat per única missió procurar-li una vida millor al xiquet sense cap necessitat de tirar del ramal ni de trencar-se els lloms al bancal i, malgrat les moltes dificultats, estava a punt d’aconseguir-ho.
Tornava, com hem dit, pel camí de la Vega sense massa ganes d’aplegar. Des que havia mort Maria, la seua muller, a sa casa s’havia fet el silenci. El fill enllestia els estudis a València i aquella casa deserta se li antullava inhòspita i ombriva. S’ofegava entre aquelles quatre parets que no fa molt s’agitaven amb el tràfec constant de la dona i la bullícia alegre del xiquet.
Passà el temps i, definitivament situat a la capital, el fill l’instava a deixar el poble. Un home sol s’apanya mal, li deia, i ell ja no era jove. Certament havia aplegat el moment de prendre alguna decisió respecte del seu futur. En veritat el temps se li havia tirat al damunt, sense adonar-se’n s’havia convertit en un vell però no veia clar això de deixar sa casa. El poble li tirava molt; era més pobletà que una rosella i, per altra banda, estava la nora... Com l’acolliria la muller del seu fill.? Encara que suposava un canvi radical en la seua vida, tot i que sentia l’aprensió lògica de qui es llança al buit enmig de les tenebres, va decidir definitivament fer-li cas al fill. Se n’aniria a València...
Al començament tot anava bé. Acompanyava el nét al col•legi, passejava pel parc fins l’hora de dinar, mantenia unes relacions cordials amb fill i nora. Però a poc a poc anà obrint-se pas dins seu un sentiment que l’incomodava. Tenia la sensació d’estar de més, de que les seues mans encallides per l’aixada i les seues maneres rústiques no encaixaven en aquell ambient tan diferent al que estava habituat. Li semblava que el seu continent senzill i pobletà desdeia de la prestància i la distinció d’aquella llar de nous rics que ara habitava la família del fill i aquest malestar es veia reforçat per l’actitud càustica i hostil que, d’una manera creixent, anava observant en la nora. No diria res a ningú. El fill mai no discutiria amb la muller per un error que sols ell havia comés. Com venia succeint de sempre, mogut potser per la força d’un costum ancestral, s’havia ficat en niu alié i s’havia equivocat... Ja no regien els mateixos costums, aquella era una casa estranya per a ell. Els temps havien canviat.
La idea de tornar-se’n a sa casa anava prenent cos per moments, sols quedava trobar la forma de fer-ho sense promoure disputes que pogueren acabar en un trencament que no desitjava. Calia fer de la tornada la cosa més natural.
Va parlar amb el fill. Li va exposar el desig de tornar-se’n al poble perquè la capital l’oprimia, s’hi trobava captiu de l’asfalt i els semàfors. Com un pardalet dintre d’una gàbia.
- Estaré bé, criaré algun animalet, treballaré amb moderació, tindré cura del campet.- Mentia... mentia de forma descarada i tots dos sabien que no deia la veritat.
El xicon, que semblava sincerament contrariat, s’oposava tenaçment a una decisió que considerava descabellada. Ell ja no estava en condicions de governar-se i portar els maldecaps d’una casa. Acabà, però, cedint i respectant la seua decisió sempre que es tractara d’ una cosa temporal, de que no la considerara de forma definitiva i baixara a la capital tots els caps de setmana. I així va abandonar la casa del fill profundament afligit per la tristor però fermament resolt a no tornar.
Prompte s’adonà de que el fill tenia raó. Governar-se i portar el rem de sa casa li resultava extremadament complicat. No podia viure sol ni volia imposar-li a ningú la seua presència.
Seria llarg d’explicar com, després de prendre la decisió més dràstica de la seua vida, es va trobar d’improvís assegut al banquet aquell. Allí, a l’ombra d’un arbre, descansant al banc del pati d’una residència d’ancians, contemplava aterrit aquells rostres sempre ombrejats per un vel de tristor, el caminar incert i dubitatiu de la gent que deambulava al seu voltant, els seus muscles caiguts com afonats sota el pes d’una càrrega insuportable... I definitivament es va trobar sol. Sense poder-ho evitar trencà a plorar de forma incontenible. Aquell lloc, que semblava l’antesala del cementeri, seria en avant la seua llar. No havia passat molt de temps quan una mà va oprimir el seu muscle convuls.
- Vols que parlem.? – Aquella veu desconeguda, segurament la d’un altre intern que s’havia adonat del desconsol que l’afligia, sonà allí darrere molt a prop seu.
- Pots seure, estàs a ta casa – Açò últim sonà de forma amargament sarcàstica.
- Vull que sàpies que no estàs sol. Puc entendre el que sents en aquest moment. Saps? –
Després s’assabentà de que aquell company era Pere, que era una mica major que ell i en altre temps havia regentat un bar fins que, sense família ni salut, acabà decidint-se per aquest lloc.
- Estaràs bé, ja veuràs. El menjar és bo, et tracten amb dignitat i podràs jugar amb nosaltres al xamelo o al truc totes les vesprades. – Pere intentava animar-lo.
- Pot substituir això la calidesa dels teus, el somriure d’un netet.? – Salvador no tenia consol.
- No ho sé, jo tenia un germà però... En fi, sóc sol, no tinc ningú. – Digué Pere.
- Jo sóc viudo, però tinc un fill, un nét i una nora que no em vol. – Contestà Salvador des de la rebel•lia interior i el ressentiment més absolut.
- Dóna’t temps, veuràs les coses de manera diferent. Açò és confortable, còmode. Vaja.! Com un hotel. Ja veuràs.! – Segurament Pere tenia raons per estar satisfet i agraït, però ell...
- Açò, Pere, és un formidable monument a l’egoisme i a la ingratitud humana. És un gueto on s’arracona tota la gent que ha comés la impertinència de viure més del compte perquè esgote el retall de vida sobrant. Una manera expeditiva d’acabar definitivament amb una obligació enutjosa. – Salvador no estava en condicions de ser objectiu.
Era injust. S’equivocava... Per a un malalt greument impedit, per a algú que no tinguera cap parent, aquell lloc podia ser una benedicció de déu. Allí es portava a terme una funció social necessària. Però també era veritat que bufaven mals vents per a la família. Quedaven ja molt lluny els temps en què es reverenciava l’ancianitat, aquells en els quals els majors disposaven del millor lloc a la llar i s’assentaven molt a prop del foc a la cadira baixeta i se’ls atenia i respectava al marge de qualsevol interés econòmic. La cultura consumista que ens subjugava, la necessitat d’assumir un nivell de vida absurd, havia aflorat una societat pràctica i òrfena de sensibilitat on no hi havia lloc per als vells.
Salvador i Pere acabaren fent-se bons amics juntament amb Rafa, Quico i altres tants que se’ls afegiren. A uns els portà allí la necessitat d’una atenció especialitzada que no podien rebre a sa casa, a altres la soledat o la desafecció d’uns parents sords davant els crits peremptoris de la sang. Prompte formaren una comunitat amb llaços tan sòlids i ferms com els familiars. Molt sovint jugaven al truc o al dòmino, discutien acaloradament de futbol o es recreaven amb el record d’altres temps millors. El viatge de tornada d’aquella nit nadalenca semblava ja molt llunyà. Salvador, conformat i més tranquil, acostumava a mostrar-los als companys les fotografies del seu nét i, de tant en tant, comentava les novetats que el fill li feia aplegar per carta. Això va despertar en Pere una inquietud que fins ara li era desconeguda. Ell no tenia cap fotografia que mostrar ni ninguna carta que llegir ni cap parent del que parlar, estava sol... Quan morira qui vessaria una llàgrima per ell.? Qui li agafaria la mà en el darrer moment del trànsit.? A ell, que havia passat absolutament sol per la vida, l’atemoria la idea d’una mort impersonal i anònima. Però ací havia trobat amics, ara disposava d’una verdadera família que l’estimava i, al seu moment, potser el redimira d’eixa mort freda i asèptica tan temuda, desproveïda de calor humà i tan semblant a un tràmit administratiu.
Tota la seua vida havia sigut un treballador de la terra, un humil assalariat del terròs. Viudo de poc temps, havia fet del seu fill l’eix de la seua existència. Treballava de sol a sol les terres de la seua propietat i encara li quedaven hores per fer algun jornal o trafegar amb les mules si es presentava l’ocasió de guanyar algun gallet. El seu fill no viuria la vida que li havia tocat viure a ell ni passaria les seues penalitats si ho podia evitar.
La seua cunyada, que temps ha residia a València, li havia acollit el xicon a la capital, amb tot, traure’l endavant havia estat una empresa difícil, la universitat era una càrrega onerosa per als possibles d’un llaurador però ell l’havia suportat gustós. S’havia imposat per única missió procurar-li una vida millor al xiquet sense cap necessitat de tirar del ramal ni de trencar-se els lloms al bancal i, malgrat les moltes dificultats, estava a punt d’aconseguir-ho.
Tornava, com hem dit, pel camí de la Vega sense massa ganes d’aplegar. Des que havia mort Maria, la seua muller, a sa casa s’havia fet el silenci. El fill enllestia els estudis a València i aquella casa deserta se li antullava inhòspita i ombriva. S’ofegava entre aquelles quatre parets que no fa molt s’agitaven amb el tràfec constant de la dona i la bullícia alegre del xiquet.
Passà el temps i, definitivament situat a la capital, el fill l’instava a deixar el poble. Un home sol s’apanya mal, li deia, i ell ja no era jove. Certament havia aplegat el moment de prendre alguna decisió respecte del seu futur. En veritat el temps se li havia tirat al damunt, sense adonar-se’n s’havia convertit en un vell però no veia clar això de deixar sa casa. El poble li tirava molt; era més pobletà que una rosella i, per altra banda, estava la nora... Com l’acolliria la muller del seu fill.? Encara que suposava un canvi radical en la seua vida, tot i que sentia l’aprensió lògica de qui es llança al buit enmig de les tenebres, va decidir definitivament fer-li cas al fill. Se n’aniria a València...
Al començament tot anava bé. Acompanyava el nét al col•legi, passejava pel parc fins l’hora de dinar, mantenia unes relacions cordials amb fill i nora. Però a poc a poc anà obrint-se pas dins seu un sentiment que l’incomodava. Tenia la sensació d’estar de més, de que les seues mans encallides per l’aixada i les seues maneres rústiques no encaixaven en aquell ambient tan diferent al que estava habituat. Li semblava que el seu continent senzill i pobletà desdeia de la prestància i la distinció d’aquella llar de nous rics que ara habitava la família del fill i aquest malestar es veia reforçat per l’actitud càustica i hostil que, d’una manera creixent, anava observant en la nora. No diria res a ningú. El fill mai no discutiria amb la muller per un error que sols ell havia comés. Com venia succeint de sempre, mogut potser per la força d’un costum ancestral, s’havia ficat en niu alié i s’havia equivocat... Ja no regien els mateixos costums, aquella era una casa estranya per a ell. Els temps havien canviat.
La idea de tornar-se’n a sa casa anava prenent cos per moments, sols quedava trobar la forma de fer-ho sense promoure disputes que pogueren acabar en un trencament que no desitjava. Calia fer de la tornada la cosa més natural.
Va parlar amb el fill. Li va exposar el desig de tornar-se’n al poble perquè la capital l’oprimia, s’hi trobava captiu de l’asfalt i els semàfors. Com un pardalet dintre d’una gàbia.
- Estaré bé, criaré algun animalet, treballaré amb moderació, tindré cura del campet.- Mentia... mentia de forma descarada i tots dos sabien que no deia la veritat.
El xicon, que semblava sincerament contrariat, s’oposava tenaçment a una decisió que considerava descabellada. Ell ja no estava en condicions de governar-se i portar els maldecaps d’una casa. Acabà, però, cedint i respectant la seua decisió sempre que es tractara d’ una cosa temporal, de que no la considerara de forma definitiva i baixara a la capital tots els caps de setmana. I així va abandonar la casa del fill profundament afligit per la tristor però fermament resolt a no tornar.
Prompte s’adonà de que el fill tenia raó. Governar-se i portar el rem de sa casa li resultava extremadament complicat. No podia viure sol ni volia imposar-li a ningú la seua presència.
Seria llarg d’explicar com, després de prendre la decisió més dràstica de la seua vida, es va trobar d’improvís assegut al banquet aquell. Allí, a l’ombra d’un arbre, descansant al banc del pati d’una residència d’ancians, contemplava aterrit aquells rostres sempre ombrejats per un vel de tristor, el caminar incert i dubitatiu de la gent que deambulava al seu voltant, els seus muscles caiguts com afonats sota el pes d’una càrrega insuportable... I definitivament es va trobar sol. Sense poder-ho evitar trencà a plorar de forma incontenible. Aquell lloc, que semblava l’antesala del cementeri, seria en avant la seua llar. No havia passat molt de temps quan una mà va oprimir el seu muscle convuls.
- Vols que parlem.? – Aquella veu desconeguda, segurament la d’un altre intern que s’havia adonat del desconsol que l’afligia, sonà allí darrere molt a prop seu.
- Pots seure, estàs a ta casa – Açò últim sonà de forma amargament sarcàstica.
- Vull que sàpies que no estàs sol. Puc entendre el que sents en aquest moment. Saps? –
Després s’assabentà de que aquell company era Pere, que era una mica major que ell i en altre temps havia regentat un bar fins que, sense família ni salut, acabà decidint-se per aquest lloc.
- Estaràs bé, ja veuràs. El menjar és bo, et tracten amb dignitat i podràs jugar amb nosaltres al xamelo o al truc totes les vesprades. – Pere intentava animar-lo.
- Pot substituir això la calidesa dels teus, el somriure d’un netet.? – Salvador no tenia consol.
- No ho sé, jo tenia un germà però... En fi, sóc sol, no tinc ningú. – Digué Pere.
- Jo sóc viudo, però tinc un fill, un nét i una nora que no em vol. – Contestà Salvador des de la rebel•lia interior i el ressentiment més absolut.
- Dóna’t temps, veuràs les coses de manera diferent. Açò és confortable, còmode. Vaja.! Com un hotel. Ja veuràs.! – Segurament Pere tenia raons per estar satisfet i agraït, però ell...
- Açò, Pere, és un formidable monument a l’egoisme i a la ingratitud humana. És un gueto on s’arracona tota la gent que ha comés la impertinència de viure més del compte perquè esgote el retall de vida sobrant. Una manera expeditiva d’acabar definitivament amb una obligació enutjosa. – Salvador no estava en condicions de ser objectiu.
Era injust. S’equivocava... Per a un malalt greument impedit, per a algú que no tinguera cap parent, aquell lloc podia ser una benedicció de déu. Allí es portava a terme una funció social necessària. Però també era veritat que bufaven mals vents per a la família. Quedaven ja molt lluny els temps en què es reverenciava l’ancianitat, aquells en els quals els majors disposaven del millor lloc a la llar i s’assentaven molt a prop del foc a la cadira baixeta i se’ls atenia i respectava al marge de qualsevol interés econòmic. La cultura consumista que ens subjugava, la necessitat d’assumir un nivell de vida absurd, havia aflorat una societat pràctica i òrfena de sensibilitat on no hi havia lloc per als vells.
Salvador i Pere acabaren fent-se bons amics juntament amb Rafa, Quico i altres tants que se’ls afegiren. A uns els portà allí la necessitat d’una atenció especialitzada que no podien rebre a sa casa, a altres la soledat o la desafecció d’uns parents sords davant els crits peremptoris de la sang. Prompte formaren una comunitat amb llaços tan sòlids i ferms com els familiars. Molt sovint jugaven al truc o al dòmino, discutien acaloradament de futbol o es recreaven amb el record d’altres temps millors. El viatge de tornada d’aquella nit nadalenca semblava ja molt llunyà. Salvador, conformat i més tranquil, acostumava a mostrar-los als companys les fotografies del seu nét i, de tant en tant, comentava les novetats que el fill li feia aplegar per carta. Això va despertar en Pere una inquietud que fins ara li era desconeguda. Ell no tenia cap fotografia que mostrar ni ninguna carta que llegir ni cap parent del que parlar, estava sol... Quan morira qui vessaria una llàgrima per ell.? Qui li agafaria la mà en el darrer moment del trànsit.? A ell, que havia passat absolutament sol per la vida, l’atemoria la idea d’una mort impersonal i anònima. Però ací havia trobat amics, ara disposava d’una verdadera família que l’estimava i, al seu moment, potser el redimira d’eixa mort freda i asèptica tan temuda, desproveïda de calor humà i tan semblant a un tràmit administratiu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario