sábado, 10 de abril de 2010

Artículo revista "Parròquia de tots" Nº 45



UN VIATJE DE TORNADA


J.A.CASTELLS



Fosquejava quan Salvador tornava del camp amb els animals completament carregats. Havia estat un dia força dur i desprès de tota una jornada de treball al camp es trobava cansat. Érem en vespres de Nadal i a mesura que s’acostava al poble podia intuir a la llunyania l’eco irreal i quasi oníric d’una cançó nadalenca. En altre temps aquell so entranyable, que sempre havia associat amb l’encontre i el retrobament familiar, li hauria produït una emoció i un goig indescriptible però d’un quan temps ençà les festivitats nadalenques tan sols despertaven en ell la nostàlgia de temps passats i el record de rostres absents.
Tota la seua vida havia sigut un treballador de la terra, un humil assalariat del terròs. Viudo de poc temps, havia fet del seu fill l’eix de la seua existència. Treballava de sol a sol les terres de la seua propietat i encara li quedaven hores per fer algun jornal o trafegar amb les mules si es presentava l’ocasió de guanyar algun gallet. El seu fill no viuria la vida que li havia tocat viure a ell ni passaria les seues penalitats si ho podia evitar.
La seua cunyada, que temps ha residia a València, li havia acollit el xicon a la capital, amb tot, traure’l endavant havia estat una empresa difícil, la universitat era una càrrega onerosa per als possibles d’un llaurador però ell l’havia suportat gustós. S’havia imposat per única missió procurar-li una vida millor al xiquet sense cap necessitat de tirar del ramal ni de trencar-se els lloms al bancal i, malgrat les moltes dificultats, estava a punt d’aconseguir-ho.
Tornava, com hem dit, pel camí de la Vega sense massa ganes d’aplegar. Des que havia mort Maria, la seua muller, a sa casa s’havia fet el silenci. El fill enllestia els estudis a València i aquella casa deserta se li antullava inhòspita i ombriva. S’ofegava entre aquelles quatre parets que no fa molt s’agitaven amb el tràfec constant de la dona i la bullícia alegre del xiquet.
Passà el temps i, definitivament situat a la capital, el fill l’instava a deixar el poble. Un home sol s’apanya mal, li deia, i ell ja no era jove. Certament havia aplegat el moment de prendre alguna decisió respecte del seu futur. En veritat el temps se li havia tirat al damunt, sense adonar-se’n s’havia convertit en un vell però no veia clar això de deixar sa casa. El poble li tirava molt; era més pobletà que una rosella i, per altra banda, estava la nora... Com l’acolliria la muller del seu fill.? Encara que suposava un canvi radical en la seua vida, tot i que sentia l’aprensió lògica de qui es llança al buit enmig de les tenebres, va decidir definitivament fer-li cas al fill. Se n’aniria a València...
Al començament tot anava bé. Acompanyava el nét al col•legi, passejava pel parc fins l’hora de dinar, mantenia unes relacions cordials amb fill i nora. Però a poc a poc anà obrint-se pas dins seu un sentiment que l’incomodava. Tenia la sensació d’estar de més, de que les seues mans encallides per l’aixada i les seues maneres rústiques no encaixaven en aquell ambient tan diferent al que estava habituat. Li semblava que el seu continent senzill i pobletà desdeia de la prestància i la distinció d’aquella llar de nous rics que ara habitava la família del fill i aquest malestar es veia reforçat per l’actitud càustica i hostil que, d’una manera creixent, anava observant en la nora. No diria res a ningú. El fill mai no discutiria amb la muller per un error que sols ell havia comés. Com venia succeint de sempre, mogut potser per la força d’un costum ancestral, s’havia ficat en niu alié i s’havia equivocat... Ja no regien els mateixos costums, aquella era una casa estranya per a ell. Els temps havien canviat.
La idea de tornar-se’n a sa casa anava prenent cos per moments, sols quedava trobar la forma de fer-ho sense promoure disputes que pogueren acabar en un trencament que no desitjava. Calia fer de la tornada la cosa més natural.
Va parlar amb el fill. Li va exposar el desig de tornar-se’n al poble perquè la capital l’oprimia, s’hi trobava captiu de l’asfalt i els semàfors. Com un pardalet dintre d’una gàbia.
- Estaré bé, criaré algun animalet, treballaré amb moderació, tindré cura del campet.- Mentia... mentia de forma descarada i tots dos sabien que no deia la veritat.
El xicon, que semblava sincerament contrariat, s’oposava tenaçment a una decisió que considerava descabellada. Ell ja no estava en condicions de governar-se i portar els maldecaps d’una casa. Acabà, però, cedint i respectant la seua decisió sempre que es tractara d’ una cosa temporal, de que no la considerara de forma definitiva i baixara a la capital tots els caps de setmana. I així va abandonar la casa del fill profundament afligit per la tristor però fermament resolt a no tornar.
Prompte s’adonà de que el fill tenia raó. Governar-se i portar el rem de sa casa li resultava extremadament complicat. No podia viure sol ni volia imposar-li a ningú la seua presència.
Seria llarg d’explicar com, després de prendre la decisió més dràstica de la seua vida, es va trobar d’improvís assegut al banquet aquell. Allí, a l’ombra d’un arbre, descansant al banc del pati d’una residència d’ancians, contemplava aterrit aquells rostres sempre ombrejats per un vel de tristor, el caminar incert i dubitatiu de la gent que deambulava al seu voltant, els seus muscles caiguts com afonats sota el pes d’una càrrega insuportable... I definitivament es va trobar sol. Sense poder-ho evitar trencà a plorar de forma incontenible. Aquell lloc, que semblava l’antesala del cementeri, seria en avant la seua llar. No havia passat molt de temps quan una mà va oprimir el seu muscle convuls.
- Vols que parlem.? – Aquella veu desconeguda, segurament la d’un altre intern que s’havia adonat del desconsol que l’afligia, sonà allí darrere molt a prop seu.
- Pots seure, estàs a ta casa – Açò últim sonà de forma amargament sarcàstica.
- Vull que sàpies que no estàs sol. Puc entendre el que sents en aquest moment. Saps? –
Després s’assabentà de que aquell company era Pere, que era una mica major que ell i en altre temps havia regentat un bar fins que, sense família ni salut, acabà decidint-se per aquest lloc.
- Estaràs bé, ja veuràs. El menjar és bo, et tracten amb dignitat i podràs jugar amb nosaltres al xamelo o al truc totes les vesprades. – Pere intentava animar-lo.
- Pot substituir això la calidesa dels teus, el somriure d’un netet.? – Salvador no tenia consol.
- No ho sé, jo tenia un germà però... En fi, sóc sol, no tinc ningú. – Digué Pere.
- Jo sóc viudo, però tinc un fill, un nét i una nora que no em vol. – Contestà Salvador des de la rebel•lia interior i el ressentiment més absolut.
- Dóna’t temps, veuràs les coses de manera diferent. Açò és confortable, còmode. Vaja.! Com un hotel. Ja veuràs.! – Segurament Pere tenia raons per estar satisfet i agraït, però ell...
- Açò, Pere, és un formidable monument a l’egoisme i a la ingratitud humana. És un gueto on s’arracona tota la gent que ha comés la impertinència de viure més del compte perquè esgote el retall de vida sobrant. Una manera expeditiva d’acabar definitivament amb una obligació enutjosa. – Salvador no estava en condicions de ser objectiu.
Era injust. S’equivocava... Per a un malalt greument impedit, per a algú que no tinguera cap parent, aquell lloc podia ser una benedicció de déu. Allí es portava a terme una funció social necessària. Però també era veritat que bufaven mals vents per a la família. Quedaven ja molt lluny els temps en què es reverenciava l’ancianitat, aquells en els quals els majors disposaven del millor lloc a la llar i s’assentaven molt a prop del foc a la cadira baixeta i se’ls atenia i respectava al marge de qualsevol interés econòmic. La cultura consumista que ens subjugava, la necessitat d’assumir un nivell de vida absurd, havia aflorat una societat pràctica i òrfena de sensibilitat on no hi havia lloc per als vells.
Salvador i Pere acabaren fent-se bons amics juntament amb Rafa, Quico i altres tants que se’ls afegiren. A uns els portà allí la necessitat d’una atenció especialitzada que no podien rebre a sa casa, a altres la soledat o la desafecció d’uns parents sords davant els crits peremptoris de la sang. Prompte formaren una comunitat amb llaços tan sòlids i ferms com els familiars. Molt sovint jugaven al truc o al dòmino, discutien acaloradament de futbol o es recreaven amb el record d’altres temps millors. El viatge de tornada d’aquella nit nadalenca semblava ja molt llunyà. Salvador, conformat i més tranquil, acostumava a mostrar-los als companys les fotografies del seu nét i, de tant en tant, comentava les novetats que el fill li feia aplegar per carta. Això va despertar en Pere una inquietud que fins ara li era desconeguda. Ell no tenia cap fotografia que mostrar ni ninguna carta que llegir ni cap parent del que parlar, estava sol... Quan morira qui vessaria una llàgrima per ell.? Qui li agafaria la mà en el darrer moment del trànsit.? A ell, que havia passat absolutament sol per la vida, l’atemoria la idea d’una mort impersonal i anònima. Però ací havia trobat amics, ara disposava d’una verdadera família que l’estimava i, al seu moment, potser el redimira d’eixa mort freda i asèptica tan temuda, desproveïda de calor humà i tan semblant a un tràmit administratiu.

domingo, 4 de abril de 2010

Artículo revista "Parròquia de tots" Nº 45


¡¡Dichosos los pobres...!!


Ángel Gonzáles Durá

A mediados de febrero celebramos la Campaña de “Manos Unidas”.
Este año nos interpelaba con el lema “CONTRA EL HAMBRE DEFIENDE LA TIERRA”. Al leer ese lema surge una pregunta: ¿Qué puedo hacer yo para construir un mundo mejor que el actual?
Pues antes que nada informarnos: Sabemos que no es verdad que el mundo va mejor, va mejor sólo para un grupo de países privilegiados. Nosotros mismos a pesar de la crisis, somos privilegiados, vivimos bien, comemos, tenemos ropa, disfrutamos del bienestar… pero hay millones de hombres y mujeres que viven en una miseria cada día más grande. Y es que nosotros vivimos muchas veces de forma absurda e insostenible. Dicen los estudiosos que si nuestro modelo de consumo se trasladara a todos los países del mundo, los recursos de nuestro planeta se agotarían.
Nosotros podemos vivir como vivimos, mientras la mayoría siga viviendo en la pobreza, pero esto es injusto, y hemos de decir que un mudo con mil millones de personas que pasan hambre no es un mundo seguro, nosotros, si queremos vivir tranquilamente, ignorando a los pobres, hacemos un mundo injusto e insolidario.
¿Qué podemos hacer?. A veces pensamos que poco, pero, como cristianos, tenemos la obligación de comenzar; aunque sean cosas básicas.
Podemos “sembrar”; es decir, manifestar claramente lo que pasa:
Que lo que ocurre con las pateras es una tragedia.
Que el trato a los inmigrantes muchas veces no es el adecuado.
Que los gobiernos deberían hacer más.
También podríamos vivir de forma más austera.
Que podríamos evitar gastos superfluos y dedicar más a los pobres.
Que deberíamos avergonzarnos al contemplar esa barbaridad de pobreza extrema.
¡¡Cuántas víctimas!!.
Jesús pronunció las bienaventuranzas que declaran dichosos a los pobres, a los hambrientos y a los afligidos. Pero cada día podríamos añadir más: Dichosas las mujeres víctimas de los malos tratos que sufren en silencio la constante amenaza de sus esposos, sin que nadie sospeche su angustia, su miedo, su depresión. Aunque cueste creerlo Dios no se olvida.
¡Ay! de nosotros los varones, que no tenemos inteligencia ni corazón para reconocer el sufrimiento que generamos en la mujer desde nuestra posición. Dios confundirá un día nuestra ceguera.
Dichosas las mujeres que en tantos países, en tantos pueblos viven aterrorizadas por los insultos, golpes y agresiones de sus parejas… sin saber cómo defenderse, sin saber cómo defender a sus hijos. Dios está sufriendo con ellas.
¡Ay! de nosotros que las olvidamos y no hacemos caso, Dios desprecia nuestra indiferencia.
¡Ay! De nosotros, los creyentes, que vivimos tranquilos pidiendo a Dios por nuestro bienestar sin recordar a tantas víctimas inocentes. ¿Cómo va a escuchar Dios nuestra plegaría?
¡Hermanas y hermanos!. Al discurso de las bienaventuranzas, San Lucas añade cuatro “ayes”, cuatro amenazas que nos ponen en guardia…
La pobreza y la miseria es algo escandaloso que va contra el querer de Dios.
Todo esfuerzo por suprimir la miseria es un paso que hace avanzar el Reino de Dios.
-Elegir ser pobres como solidaridad, evitando los excesos, los derroches, las vanidades…
Denunciar la pobreza, como carencia de lo necesario.
• Hay pobres, porque alguien los empobrece.
• Hay hambre, porque alguien les quita el pan.
• Hay lágrimas, porque otros hacen llorar.
• Hay excluidos y perseguidos por el Evangelio porque hay perseguidores.
Todo esto nos mueve a hacer una elección, una opción a favor de los pobres, a favor de todos aquellos que les falta todo.
Ahora bien, también la pobreza es un espíritu. La pobreza de espíritu de la que habla el Evangelio es la actitud de apertura a Dios; es la disponibilidad de quien todo lo espera del Señor. Por eso los pobres son una esperanza, porque son los más disponibles para recibir los dones de Dios.
Cristo dice: ¡¡Dichosos los pobres porque de ellos es el Reino de los Cielos!!
Los pobres, los que lloran, los que tienen hambre… son los que desde su desamparo, tienen que saberse confiados en las manos de Dios, como decía Jeremías:
“Bendito el que confía en el Señor y pone en el Señor su confianza”,. Cristo vive: Esta es la gran fe y confianza, este es nuestro Dios, el Dios de los pobres. Una felicidad que se prolongará y llegará a plenitud en la nueva vida de los redimidos.
El lugar privilegiado para acceder a Jesús son los pobres.
Por eso, si queremos, acercarnos a Jesús, como cristianos que somos, hemos de escuchar, hemos de mirar a los pobres, a los hambrientos, a los que lloran, como los mira Dios, De ahí puede nacer nuestra conversión.
No olvidemos que lo que hacemos con los más pobres de nuestros hermanos lo hacemos con Dios.
Ese será nuestro examen final: Tuve hambre y me diste de comer estaba desnudo y me vestiste…
Seamos generosos y saquemos buena nota en ese examen a la eternidad.