Valladins pel mon

Mirant cap al sud

Què vas a fer a Equador? Què se t'ha perdut per allà? Si ací està ple d'equatorians...
Aquestes eren les preguntes que sempre escoltava abans de marxar... Jo, la veritat, no sabia ben bé que respondre i responia...
Tinc il.lusió per conéixer altres cultures amb els seus costums i maneres de viure. Vuic compartir les seues alegries i tristeses. També vuic conéixer els seus problemes, preocupacions, motivacions i lluites. Tinc ganes de viatjar i vore món i, alhora tinc il.lusió per compartir un tros de la meua vida amb aquesta gent, que de segur m'aportaran moltes coses. M'agradaria adquirir nous punts de vista i noves perspectives. Al mateix temps vaig a intentar donar el millor de mi a cada moment i sobre tot, al projecte educatiu al que vaig a participar, perquè estic segur de que vaig a aprendre molt més del que jo puc ensenyar i, per últim, vaig a esforçar-me per aprendre i gaudir tot el que puga d'aquesta experiència i d'aquesta gent.
Decidit, vaig emprendre el viatge, com a companys de viatge: La panxa rebolicada pels nervis, dos bons amics, una motxilla amb les coses justes, moltes ganes de conéixer, de recórrer i, de compartir noves experiències, amb il.lusió per viure una nova aventura en la meua vida, amb entusiasme per descobrir un nou món. Amb motivació per tindre l'oportunitat de poder aportar alguna cosa i ajudar, donant el millor de mi a cada moment, amb l'esperanÇa d'aprendre al màxim.
Amb totes aquestes respostes i pensaments vaig pujar a l'avió un dia d'Octubre del any 2009, deixant enrere per un temps tota la meua vida.
Vaig decidir no emportar-me records materials, sols els records de la memòria per fer més fàcil els mals moments.
Després d'un llarg viatge, amb tots els vehicles possibles, dies a peu, en bici, en moto, cotxe, fent dit, bus, vaixell... on vam passar fred, però sobre tot, molta calor, amb molta pluja i molt de sol, on vam viure mil-i-una aventura, amb molts bons moments i uns quants dolents, amb moltes risses i alguna que altra llàgrima, amb tot tipus d'anècdotes i problemes, on vam visitar llocs màgics i sobretot, on vam compartir moments inoblidables amb gent increïble... després de tot aÇò i alguna que altra cosa més... per fi vaig aplegar al meu lloc de destí.

Esmeraldas, és una ciutat del nord de l' Equador, de població principalment negra, afro-equatoriana. Què vol dir aÇò? Persones descendents d'africans, principalment esclaus i esclaves, que foren segrestats pels europeus per a explotar-los als camps de plàtans, de cacau, cauxo, a les mines...i portats als països colonials.
Per aquest fet, ja podem dir què Esmeraldas és una ciutat peculiar i única a l'Equador, amb tot el que açò supon... exclusió, marginació, corrupció, pobresa, enganys, violència...
Ja us podeu imaginar l'estat de molts carres i carreteres, dels centres educatius, dels centres de salud, la falta d'aigua, talls de llum, masclisme, violència, des-estructuració...
Però una vegada ací, ràpidament sents el calor de la seu gent, amb les mirades i risses, ràpidament sents el bon humor, sempre amb la salsa i el ritme a la sang, disposats a ballar on calga i a l'hora que calga. Sents la tranquil•litat de la gent, ací no existeix l'estrés. Sents uns sensació molt estranya quan mires al teu voltant i et sents afortunat per conéixer aquesta terra, on predomina el color verd de la natura, l'aigua als rius, els arbres, animals... encara pots remuntar un riu i allunyar-te de tot, visitar una comunitat amb altres formes d'entendre la vida i en llocs que semblen el paradís... encara què cada vegada en queden menys... Serà cosa del canvi climàtic, la tala d'arbres indiscriminada, implantació de monocultius, recerca de petroli...??
Estic ací per participar en un projecte educatiu, anomenat "Abriendo Puertas", un projecte de desenvolupament comunitari i prevenció de conductes de risc i conflictes socials en xiquets i xiquetes del barri 20 de novembre, un barri ubicat en una de les zones amb més vulnerabilitat i exclusió de la ciutat.
Al projecte treballem aquestes línies:
Intervenció socio-educativa, on es dona reforç escolar tant a nivell de grup com personal i, i s'intenta oferir temps lliure educatiu amb tallers i activitats d'oci alternatiu.
Intervenció familiar, on es desenvolupen accions de seguiment i acompanyament de les famílies i formació a l'escola de pares i mares.
L'últim punt d'intervenció és participació i dinamització comunitària, on s'intenta desenvolupar accions de dinamització del barri, com organització d'activitats, reunions, tallers, escola de pares i mares, jocs...
Les activitats i els tallers amb els xiquets i xiquetes són moments especials i únics, són moments de compartir, d'aprendre i ensenyar, de viure i riure. Són jocs de córrer, habilitat, cooperació... són moments per a la lectura i escriptura, són moments per a la imaginació, són reunions amb pares i mares, moments per a conversar...
Com a xicotet resum de l'experiència us dic que estic molt content de poder compartir aquesta etapa de la meua vida amb tota aquesta gent, amb qui estic compartint el dia a dia, unes persones que m'estan aportant senzillesa, humilitat, esforç, lluita... unes persones que m'estan ensenyant molt més del que jo puc ensenyar, estic recordant vells valors que tenia oblidats i aprenent altres que ni sabia que existien. Com la solidaritat extrema, per exemple famílies que acullen a xiquets i xiquetes encara que ells i elles estan malament, estic aprenent a riurem dels mals moments en les circumstàncies més difícils i dures, buscant la part positiva de les coses...
Per a mi la cooperació al desenvolupament és simplement compartir la meua vida amb els demés, intercanviar coneixements, aprendre i ensenyar, créixer amb les persones del meu voltant, tractant d'oferir tot el que tinc als demès i, tractant de construir entre totes i tots un món més solidari i somiador. Entenent l'educació com una pràctica de llibertat, com una pràctica alliberadora, com diu el nostre amic Paulo Freire.

FENT CAMÍ