Valladins pel mon

Mirant cap al sud

Què vas a fer a Equador? Què se t'ha perdut per allà? Si ací està ple d'equatorians...
Aquestes eren les preguntes que sempre escoltava abans de marxar... Jo, la veritat, no sabia ben bé que respondre i responia...
Tinc il.lusió per conéixer altres cultures amb els seus costums i maneres de viure. Vuic compartir les seues alegries i tristeses. També vuic conéixer els seus problemes, preocupacions, motivacions i lluites. Tinc ganes de viatjar i vore món i, alhora tinc il.lusió per compartir un tros de la meua vida amb aquesta gent, que de segur m'aportaran moltes coses. M'agradaria adquirir nous punts de vista i noves perspectives. Al mateix temps vaig a intentar donar el millor de mi a cada moment i sobre tot, al projecte educatiu al que vaig a participar, perquè estic segur de que vaig a aprendre molt més del que jo puc ensenyar i, per últim, vaig a esforçar-me per aprendre i gaudir tot el que puga d'aquesta experiència i d'aquesta gent.
Decidit, vaig emprendre el viatge, com a companys de viatge: La panxa rebolicada pels nervis, dos bons amics, una motxilla amb les coses justes, moltes ganes de conéixer, de recórrer i, de compartir noves experiències, amb il.lusió per viure una nova aventura en la meua vida, amb entusiasme per descobrir un nou món. Amb motivació per tindre l'oportunitat de poder aportar alguna cosa i ajudar, donant el millor de mi a cada moment, amb l'esperanÇa d'aprendre al màxim.
Amb totes aquestes respostes i pensaments vaig pujar a l'avió un dia d'Octubre del any 2009, deixant enrere per un temps tota la meua vida.
Vaig decidir no emportar-me records materials, sols els records de la memòria per fer més fàcil els mals moments.
Després d'un llarg viatge, amb tots els vehicles possibles, dies a peu, en bici, en moto, cotxe, fent dit, bus, vaixell... on vam passar fred, però sobre tot, molta calor, amb molta pluja i molt de sol, on vam viure mil-i-una aventura, amb molts bons moments i uns quants dolents, amb moltes risses i alguna que altra llàgrima, amb tot tipus d'anècdotes i problemes, on vam visitar llocs màgics i sobretot, on vam compartir moments inoblidables amb gent increïble... després de tot aÇò i alguna que altra cosa més... per fi vaig aplegar al meu lloc de destí.

Esmeraldas, és una ciutat del nord de l' Equador, de població principalment negra, afro-equatoriana. Què vol dir aÇò? Persones descendents d'africans, principalment esclaus i esclaves, que foren segrestats pels europeus per a explotar-los als camps de plàtans, de cacau, cauxo, a les mines...i portats als països colonials.
Per aquest fet, ja podem dir què Esmeraldas és una ciutat peculiar i única a l'Equador, amb tot el que açò supon... exclusió, marginació, corrupció, pobresa, enganys, violència...
Ja us podeu imaginar l'estat de molts carres i carreteres, dels centres educatius, dels centres de salud, la falta d'aigua, talls de llum, masclisme, violència, des-estructuració...
Però una vegada ací, ràpidament sents el calor de la seu gent, amb les mirades i risses, ràpidament sents el bon humor, sempre amb la salsa i el ritme a la sang, disposats a ballar on calga i a l'hora que calga. Sents la tranquil•litat de la gent, ací no existeix l'estrés. Sents uns sensació molt estranya quan mires al teu voltant i et sents afortunat per conéixer aquesta terra, on predomina el color verd de la natura, l'aigua als rius, els arbres, animals... encara pots remuntar un riu i allunyar-te de tot, visitar una comunitat amb altres formes d'entendre la vida i en llocs que semblen el paradís... encara què cada vegada en queden menys... Serà cosa del canvi climàtic, la tala d'arbres indiscriminada, implantació de monocultius, recerca de petroli...??
Estic ací per participar en un projecte educatiu, anomenat "Abriendo Puertas", un projecte de desenvolupament comunitari i prevenció de conductes de risc i conflictes socials en xiquets i xiquetes del barri 20 de novembre, un barri ubicat en una de les zones amb més vulnerabilitat i exclusió de la ciutat.
Al projecte treballem aquestes línies:
Intervenció socio-educativa, on es dona reforç escolar tant a nivell de grup com personal i, i s'intenta oferir temps lliure educatiu amb tallers i activitats d'oci alternatiu.
Intervenció familiar, on es desenvolupen accions de seguiment i acompanyament de les famílies i formació a l'escola de pares i mares.
L'últim punt d'intervenció és participació i dinamització comunitària, on s'intenta desenvolupar accions de dinamització del barri, com organització d'activitats, reunions, tallers, escola de pares i mares, jocs...
Les activitats i els tallers amb els xiquets i xiquetes són moments especials i únics, són moments de compartir, d'aprendre i ensenyar, de viure i riure. Són jocs de córrer, habilitat, cooperació... són moments per a la lectura i escriptura, són moments per a la imaginació, són reunions amb pares i mares, moments per a conversar...
Com a xicotet resum de l'experiència us dic que estic molt content de poder compartir aquesta etapa de la meua vida amb tota aquesta gent, amb qui estic compartint el dia a dia, unes persones que m'estan aportant senzillesa, humilitat, esforç, lluita... unes persones que m'estan ensenyant molt més del que jo puc ensenyar, estic recordant vells valors que tenia oblidats i aprenent altres que ni sabia que existien. Com la solidaritat extrema, per exemple famílies que acullen a xiquets i xiquetes encara que ells i elles estan malament, estic aprenent a riurem dels mals moments en les circumstàncies més difícils i dures, buscant la part positiva de les coses...
Per a mi la cooperació al desenvolupament és simplement compartir la meua vida amb els demés, intercanviar coneixements, aprendre i ensenyar, créixer amb les persones del meu voltant, tractant d'oferir tot el que tinc als demès i, tractant de construir entre totes i tots un món més solidari i somiador. Entenent l'educació com una pràctica de llibertat, com una pràctica alliberadora, com diu el nostre amic Paulo Freire.

FENT CAMÍ

¿QUÉ ES LA IDELOGÍA DE GÉNERO?

Francesc Xavier Aznar Sala

Teólogo

1. Definición del concepto

Cada vez se difunde más la expresión género, tanto en los medios de comunicación social, como en nuestro lenguaje cotidiano. Tenemos el claro ejemplo del concepto ideología de género que hace referencia lo que significa la violencia doméstica o EN su caso machista. De lo que se trata es de cambiar el concepto género por el de sexo y ello tiene una finalidad muy clara: eliminar la diferenciación sexual o, mejor dicho, sexuada del ser humano. El objetivo a alcanzar es el de diluir la diferencia biológica y cultural entre el hombre y mujer y sustituirlo por el género sexual, por lo que de dos sexos pasaríamos a cinco o seis, es decir: 1) heterosexual masculino; 2) heterosexual femenino; 3) homosexual; 4) lesbianismo; 5) bisexual; y un posible sexto sexo: el transexual o cambio de sexo.

2. Historia o génesis del concepto

En la Conferencia mundial de la ONU sobre la mujer de 1995, celebrada en Pekín, se abordó de lleno la idea de deconstruir la dualidad masculino-femenino; pues ya en 1960 se puso de moda esta ideología como consecuencia de la revolución sexual. Esta idea está inseparablemente unida a la del feminismo radical, donde cada ser humano no vendría determinado por el aspecto biológico y genital; es decir, nadie nacería varón o hembra, sino que elegiría su propio sexo a posteriori de entre cinco sexos posibles, como ya hemos visto aguas arriba. Para esta ideología la naturaleza biológica sería un dato, en absoluto determinante; pues el sexo tradicionalmente ha sido un constructo social frente al cual se debería luchar, pues serían roles impuesto a posteriori a chicos y chicas que determinarían su conducta. Por ejemplo, a un niño no habría que darle un balón, ni a una niña una muñeca, sino que deberían ser educados a modo unisex, tanto en el juego como en el vestido. Los feministas radicales lo que pretenden es deconstruir los roles sociales en el terreno sexual, pues consideran que la mujer ha sido injustamente tratada y por ello esclavizada. La mujer –según dicen- para salir de la opresión a la que ha sido sometida, debería desembarazarse del matrimonio y la maternidad, pues ello son causas de opresión. Para ello se ha legalizado el aborto y las uniones de hecho. Se trata –según piensan- de crear un mundo libre, donde quede excluido el matrimonio, la maternidad y la familia. Esta ideología es actualmente respaldada por la ONU, numerosas ONG y las series de televisivas en España, por no decir del gobierno actual. E definitiva, como han acertado a entender muy bien numerosos sociólogos, la vieja lucha de clases socialista que fracasó en la extinta Unión Soviética, se ha trasladado ahora al terreno de la sexualidad entre el hombre y la mujer.

3. Contra la familia y la religión

La familia y el trabajo del hogar resultarían ser una carga que afectaría al desarrollo profesional de la mujer, y, para ello, habría que deconstruir la realidad o institución familiar para buscar nuevas relaciones afectivas. Para que se dé este cambio es necesario meter mano a la educación, como afirmó en su discurso la presidenta de Islandia Jóhanna Sigurdardóttir. Se trata de una conocida lesbiana que en los años sesenta y setenta asumió un papel pionero en la lucha por la igualdad de sexos. Según Jóhanna Sigurdardóttir “la religión es un invento del hombre para oprimir a la mujer”, todo ello se traduce en un ataque frontal al Vaticano. La famosa asignatura EpC, que tanto debate suscitó en nuestra sociedad, tiene de forma latente este tipo de ideología, por lo que, al meterse en el terreno de las costumbres, atentaría contra la libertad de enseñanza que un padre tiene sobre sus hijos.

4. Visión cristiana de la diferencia sexual

Dios quiere que los esposos constituyan una alianza de amor indisoluble que dure todos los días de su vida en la tierra. La Iglesia se siente hoy especialmente impulsada a subrayar el valor inestimable del matrimonio vivido tal como Cristo lo predicó. De forma muy clara, en la exhortación post-sinodal Familiaris consortio (n. 20) Juan Pablo II manifiesta: «Es deber fundamental de la Iglesia reafirmar con fuerza la doctrina de la indisolubilidad del matrimonio. A cuantos en nuestros días consideran difícil o incluso imposible vincularse a una persona para toda la vida y a cuantos son arrastrados por una cultura que rechaza la indisolubilidad matrimonial y se mofa abiertamente del compromiso de los esposos a la fidelidad, es necesario repetir el buen anuncio de la perennidad del amor conyugal, que tiene en Cristo su fundamento y su fuerza». Los cristianos, si lo somos, estamos obligados a hacer patente con nuestra vida un modelo de hombre y de amor conyugal a imagen de Dios, de modo que todo aquél que lo vea reciba noticias del amor de Dios hacia sus vidas.

Información mensual

de Cáritas Parroquial.-
mayo 2.010

Durante este mes, que finaliza, el número de personas atendidas se mantiene. Las familias necesitadas del pueblo van aumentando mientras que disminuyen las ayudas a los inmigrantes.
Se comprueba un aumento en la llegada de transeúntes. Hemos aten-dido a dos más. Comprobamos que ahora no se trata del transeúnte des-arraigado, solo, que vagabundea haciendo de esa forma de ser su forma de vida. En este tiempo de cambios sociales, suelen aparecer nuevas pobrezas. Y así, atendimos a una persona sin recursos, ni medios para desplazarse; que buscaba desesperadamente un trabajo. Son personas con familia, con muchos años cotizados a la seguridad social, pero que están sin percibir ninguna prestación o subsidio y en casa no hay ingresos de ningún tipo. Es una nueva forma de transeúnte.
Decirles también que a una familia con gran necesidad que debía 6 meses de alquiler, le hemos pagado un mes para evitar el desahucio. Cuando puedan nos lo devolverán.
Nos llegan personas de otros lugares pidiendo ayuda. Son personas desinformadas, que acuden a la acogida porque no saben a dónde ir, eso tampoco nos había pasado hasta ahora. En estos casos, hacemos de inter-mediarios remitiéndolos a sus respectivas parroquias con unas notas para que los atiendan.
Esto es toda la información de este mes que acaba. Gracias a vuestra ayuda y colaboración podemos ir atendiendo a las familias necesitadas que acuden a la parroquia pidiendo ayuda. Que Dios les bendiga a todos.

 

La Emisora Parroquial informa

RADIO MARÍA, EMISORA PARROQUIAL
INFORMA

El equipo de responsables de Radio María quiere informar a la Comunidad Parroquial, de un proyecto necesario a realizar entre todos, se trata de aumentar el alcance de la emisora, mejorar su escucha y poder retrasmitir desde la iglesia, a todo el pueblo, los acontecimientos que por su importancia o significado celebrativo religioso pueda ser de interés para todo el pueblo.
Estos proyectos requieren de unas acciones a realizar; entre otras, cambios en las instalaciones de antenas y la ubicación del trasmisor en el campanario. En marzo pedimos presupuesto a varias empresas, siendo la más conveniente para el desarrollo del proyecto: Telecomunicaciones Esteban Domínguez, La cuantía de su presupuesto asciende a 2.100 €. Con el propósito de conseguir ese importe queda abierta una campaña de recogida de donativos
Los donativos los pueden hacer efectivos en la sacristía, o, a D. Ángel
Con la seguridad de que pronto podremos ver realizado el proyecto de mejora, y de poder retrasmitir nuestras celebraciones a todo el pueblo desde aquí, Les damos las gracias por su apoyo.

En el cancel de la entrada de la iglesia pueden ver expuesto el presupuesto del proyecto.

EDITORIAL REVISTA

"PARROQUIA DE TOTS" Nº 45

Nuestra portada , a tenor de cómo son tratados últimamente los símbolos religiosos cristianos, la podrían considerar provocativa los que piden que se quiten los crucifijos de las paredes donde pueden mirar; (o no), ellos y sus hijos con el argumento de que esa imagen les ofende, les produce un profundo mal estar. Algo inadmisible pero que comprendemos en personas influenciadas por reminiscencias antirreligiosas heredadas y que, lejos de superarse, nos han acompañado entrelazadas en la historia de la humanidad desde siempre. No es la primera vez que surgen estas cuestiones como síntomas de una sociedad enferma y que, como señales premonitorias, anuncian males peores.
Una contemplación atenta del Cristo que pintara Velázquez, nos invita a preguntarnos: ¿qué hay de provocativo o desafiante en esa imagen? ¿Cómo puede ofender la serenidad, el sufrimiento contenido de quien da la vida por amor a todos los hombres? (Incluso por los que se sienten resentidos al mirarlo) ¿Qué clase de ofensa puede haber en la contemplación de un hombre que, ajusticiado injustamente, acepta su destino perdonando a sus verdugos?
Podrán, para justificar su incongruencia, y negar lo que a la vista se nos muestra como afirmación de paz y serenidad, remontarse en la historia a las consabidas y desgastadas frases hechas de la intolerancia de la Inquisición, de la perversión de los papas, de innumerables leyendas negras creadas para desprestigio de una institución divina que, por estar en manos de hombres, no se puede sustraer a la grandeza y miserias que anidan en los corazones de estos; y lo harán sin tomarse la molestia de separar, los claroscuros de una historia de 2.000 años hecha por hombres, de la realidad del hecho del crucificado, Hijo de Dios, que nos redimió a todos precisamente en ese momento mostrado en la imagen, en la que todo un Dios, hecho hombre, desde la cruz perdonó y sigue perdonando, también a los que abominan de Él, y que por eso, para muchos más, la contemplación de un Cristo crucificado es motivo de esperanza, de paz, amor y vida.

Consejo de Redacción

Información mensual de Cáritas Parroquial

COMUNICADO MENSUAL DE CÁRITAS PARROQUIAL

Estimada comunidad:
Este mes la atención a las personas necesitadas en nuestra parroquia, se mantiene en cuanto al número de casos y personas atendidas. Hay que decir que aumentan los casos de familias de Vallada, y que previsiblemente aumen-taran en relación a como se vayan terminando las prestaciones por desempleo u otro tipo de ayudas y subsidios y siga aumentando el paro.
La comunidad ha atendido en este mes a 15 familias, unas 37 personas, en tres entregas de comida por familia. Así mismo, Se pagaron en la gasolinera 15 euros de gasolina, para que una persona sin recursos pudiera llegar a su destino. También hemos ayudado a 2 transeúntes.

El equipo de Cáritas de la Parroquia quiere informarles sobre algo que consideramos de interés general. Sin ninguna propósito de que lo consideren una norma a seguir, sino, una prevención a modo de orientación. Se trata de que, no es conveniente dar limosnas a los que piden en la puerta del templo, o lo hacen de casa en casa, por las siguientes razones:
Estas personas están informadas de que recurriendo a organismos e insti-tuciones caritativas tiene sus necesidades primarias cubiertas. Incluso en el supuesto de un impagado de alquiler o de recibo de la luz, para evitar el de-sahucio o el corte de energía, tienen garantizada la ayuda a tal efecto, y ellos lo saben.
Por esa razón a ninguna persona de las que atendemos en cáritas verán pedir limosna.
Las personas que piden, buscan exclusivamente dinero y aparecen y des-aparecen con arreglo a un periodo establecido por el grupo organizado al que pertenecen. De la comida que se les da se quedan con lo que les apetece y el resto la tiran.
Ante estas personas lo más prudente y aconsejable es derivarlas a caritas o cualquier otra institución, donde estamos preparados para tender a esta gente. Lo conveniente es que, los que quiera ayudar a los pobres hagan sus donativos a las instituciones que se dedican a atender a estas personas, Cruz roja, Bancos de Alimentos, Casas de Caridad y Cáritas. Y a las personas que van pidiendo, por favor, envíenlas a estas instituciones. Es la única forma razonable y efectiva de ayudarles. Todo lo que queda fuera de este procedimiento, salvo muy raras excepciones, son grupos de explotación o timadores.
Por último, el equipo de Cáritas, queremos manifestar nuestra gratitud a toda la comunidad por los alimentos recibidos durante la Semana Santa, (70 bolsas de comida) y por sus donativos en la colecta del jueves: 805 €.
Muchas gracias a todos y que Dios les bendiga.

Artículo revista "Parròquia de tots" Nº 45

UN VIATJE DE TORNADA

J.A.CASTELLS

Fosquejava quan Salvador tornava del camp amb els animals completament carregats. Havia estat un dia força dur i desprès de tota una jornada de treball al camp es trobava cansat. Érem en vespres de Nadal i a mesura que s’acostava al poble podia intuir a la llunyania l’eco irreal i quasi oníric d’una cançó nadalenca. En altre temps aquell so entranyable, que sempre havia associat amb l’encontre i el retrobament familiar, li hauria produït una emoció i un goig indescriptible però d’un quan temps ençà les festivitats nadalenques tan sols despertaven en ell la nostàlgia de temps passats i el record de rostres absents.
Tota la seua vida havia sigut un treballador de la terra, un humil assalariat del terròs. Viudo de poc temps, havia fet del seu fill l’eix de la seua existència. Treballava de sol a sol les terres de la seua propietat i encara li quedaven hores per fer algun jornal o trafegar amb les mules si es presentava l’ocasió de guanyar algun gallet. El seu fill no viuria la vida que li havia tocat viure a ell ni passaria les seues penalitats si ho podia evitar.
La seua cunyada, que temps ha residia a València, li havia acollit el xicon a la capital, amb tot, traure’l endavant havia estat una empresa difícil, la universitat era una càrrega onerosa per als possibles d’un llaurador però ell l’havia suportat gustós. S’havia imposat per única missió procurar-li una vida millor al xiquet sense cap necessitat de tirar del ramal ni de trencar-se els lloms al bancal i, malgrat les moltes dificultats, estava a punt d’aconseguir-ho.
Tornava, com hem dit, pel camí de la Vega sense massa ganes d’aplegar. Des que havia mort Maria, la seua muller, a sa casa s’havia fet el silenci. El fill enllestia els estudis a València i aquella casa deserta se li antullava inhòspita i ombriva. S’ofegava entre aquelles quatre parets que no fa molt s’agitaven amb el tràfec constant de la dona i la bullícia alegre del xiquet.
Passà el temps i, definitivament situat a la capital, el fill l’instava a deixar el poble. Un home sol s’apanya mal, li deia, i ell ja no era jove. Certament havia aplegat el moment de prendre alguna decisió respecte del seu futur. En veritat el temps se li havia tirat al damunt, sense adonar-se’n s’havia convertit en un vell però no veia clar això de deixar sa casa. El poble li tirava molt; era més pobletà que una rosella i, per altra banda, estava la nora... Com l’acolliria la muller del seu fill.? Encara que suposava un canvi radical en la seua vida, tot i que sentia l’aprensió lògica de qui es llança al buit enmig de les tenebres, va decidir definitivament fer-li cas al fill. Se n’aniria a València...
Al començament tot anava bé. Acompanyava el nét al col•legi, passejava pel parc fins l’hora de dinar, mantenia unes relacions cordials amb fill i nora. Però a poc a poc anà obrint-se pas dins seu un sentiment que l’incomodava. Tenia la sensació d’estar de més, de que les seues mans encallides per l’aixada i les seues maneres rústiques no encaixaven en aquell ambient tan diferent al que estava habituat. Li semblava que el seu continent senzill i pobletà desdeia de la prestància i la distinció d’aquella llar de nous rics que ara habitava la família del fill i aquest malestar es veia reforçat per l’actitud càustica i hostil que, d’una manera creixent, anava observant en la nora. No diria res a ningú. El fill mai no discutiria amb la muller per un error que sols ell havia comés. Com venia succeint de sempre, mogut potser per la força d’un costum ancestral, s’havia ficat en niu alié i s’havia equivocat... Ja no regien els mateixos costums, aquella era una casa estranya per a ell. Els temps havien canviat.
La idea de tornar-se’n a sa casa anava prenent cos per moments, sols quedava trobar la forma de fer-ho sense promoure disputes que pogueren acabar en un trencament que no desitjava. Calia fer de la tornada la cosa més natural.
Va parlar amb el fill. Li va exposar el desig de tornar-se’n al poble perquè la capital l’oprimia, s’hi trobava captiu de l’asfalt i els semàfors. Com un pardalet dintre d’una gàbia.
- Estaré bé, criaré algun animalet, treballaré amb moderació, tindré cura del campet.- Mentia... mentia de forma descarada i tots dos sabien que no deia la veritat.
El xicon, que semblava sincerament contrariat, s’oposava tenaçment a una decisió que considerava descabellada. Ell ja no estava en condicions de governar-se i portar els maldecaps d’una casa. Acabà, però, cedint i respectant la seua decisió sempre que es tractara d’ una cosa temporal, de que no la considerara de forma definitiva i baixara a la capital tots els caps de setmana. I així va abandonar la casa del fill profundament afligit per la tristor però fermament resolt a no tornar.
Prompte s’adonà de que el fill tenia raó. Governar-se i portar el rem de sa casa li resultava extremadament complicat. No podia viure sol ni volia imposar-li a ningú la seua presència.
Seria llarg d’explicar com, després de prendre la decisió més dràstica de la seua vida, es va trobar d’improvís assegut al banquet aquell. Allí, a l’ombra d’un arbre, descansant al banc del pati d’una residència d’ancians, contemplava aterrit aquells rostres sempre ombrejats per un vel de tristor, el caminar incert i dubitatiu de la gent que deambulava al seu voltant, els seus muscles caiguts com afonats sota el pes d’una càrrega insuportable... I definitivament es va trobar sol. Sense poder-ho evitar trencà a plorar de forma incontenible. Aquell lloc, que semblava l’antesala del cementeri, seria en avant la seua llar. No havia passat molt de temps quan una mà va oprimir el seu muscle convuls.
- Vols que parlem.? – Aquella veu desconeguda, segurament la d’un altre intern que s’havia adonat del desconsol que l’afligia, sonà allí darrere molt a prop seu.
- Pots seure, estàs a ta casa – Açò últim sonà de forma amargament sarcàstica.
- Vull que sàpies que no estàs sol. Puc entendre el que sents en aquest moment. Saps? –
Després s’assabentà de que aquell company era Pere, que era una mica major que ell i en altre temps havia regentat un bar fins que, sense família ni salut, acabà decidint-se per aquest lloc.
- Estaràs bé, ja veuràs. El menjar és bo, et tracten amb dignitat i podràs jugar amb nosaltres al xamelo o al truc totes les vesprades. – Pere intentava animar-lo.
- Pot substituir això la calidesa dels teus, el somriure d’un netet.? – Salvador no tenia consol.
- No ho sé, jo tenia un germà però... En fi, sóc sol, no tinc ningú. – Digué Pere.
- Jo sóc viudo, però tinc un fill, un nét i una nora que no em vol. – Contestà Salvador des de la rebel•lia interior i el ressentiment més absolut.
- Dóna’t temps, veuràs les coses de manera diferent. Açò és confortable, còmode. Vaja.! Com un hotel. Ja veuràs.! – Segurament Pere tenia raons per estar satisfet i agraït, però ell...
- Açò, Pere, és un formidable monument a l’egoisme i a la ingratitud humana. És un gueto on s’arracona tota la gent que ha comés la impertinència de viure més del compte perquè esgote el retall de vida sobrant. Una manera expeditiva d’acabar definitivament amb una obligació enutjosa. – Salvador no estava en condicions de ser objectiu.
Era injust. S’equivocava... Per a un malalt greument impedit, per a algú que no tinguera cap parent, aquell lloc podia ser una benedicció de déu. Allí es portava a terme una funció social necessària. Però també era veritat que bufaven mals vents per a la família. Quedaven ja molt lluny els temps en què es reverenciava l’ancianitat, aquells en els quals els majors disposaven del millor lloc a la llar i s’assentaven molt a prop del foc a la cadira baixeta i se’ls atenia i respectava al marge de qualsevol interés econòmic. La cultura consumista que ens subjugava, la necessitat d’assumir un nivell de vida absurd, havia aflorat una societat pràctica i òrfena de sensibilitat on no hi havia lloc per als vells.
Salvador i Pere acabaren fent-se bons amics juntament amb Rafa, Quico i altres tants que se’ls afegiren. A uns els portà allí la necessitat d’una atenció especialitzada que no podien rebre a sa casa, a altres la soledat o la desafecció d’uns parents sords davant els crits peremptoris de la sang. Prompte formaren una comunitat amb llaços tan sòlids i ferms com els familiars. Molt sovint jugaven al truc o al dòmino, discutien acaloradament de futbol o es recreaven amb el record d’altres temps millors. El viatge de tornada d’aquella nit nadalenca semblava ja molt llunyà. Salvador, conformat i més tranquil, acostumava a mostrar-los als companys les fotografies del seu nét i, de tant en tant, comentava les novetats que el fill li feia aplegar per carta. Això va despertar en Pere una inquietud que fins ara li era desconeguda. Ell no tenia cap fotografia que mostrar ni ninguna carta que llegir ni cap parent del que parlar, estava sol... Quan morira qui vessaria una llàgrima per ell.? Qui li agafaria la mà en el darrer moment del trànsit.? A ell, que havia passat absolutament sol per la vida, l’atemoria la idea d’una mort impersonal i anònima. Però ací havia trobat amics, ara disposava d’una verdadera família que l’estimava i, al seu moment, potser el redimira d’eixa mort freda i asèptica tan temuda, desproveïda de calor humà i tan semblant a un tràmit administratiu.